Registro pendiente à Box Gallery. Bruxelles.

Amb el suport de:

 

 

 

 

 

 

OTOÑO/CANAL+

TABULA RASA

 català / español /english

Tabula Rasa.
2000
 

A l'antiga Grècia es considerava que la memòria era comparable a una taula de cera sobre la qual les pròpies experiències anaven deixant la seva emprempta al llarg de la vida. Depenent de la intensitat de l’esdeveniment, la marca sobre la taula era més profunda, per tant el record es feia més permanent. En néixer, aquesta taula era totalment llisa, lliure de qualsevol estigma, ja que les experiències no havien actuat sobre ella. És aquesta la metàfora que originà l’expressió ‘Tabula rasa’. 

A fi que les que deixen els esdeveniments siguin més perdurables, l’home ha inventat tot tipus d’objectes i aparells que preserven i arxiven la memòria individual i col·lectiva. La vista i l’oïda han estat els sentits més imitats a través d’instruments com les càmeres , enregistradores, filmadores... La capacitat de guardar i reproduir a voluntat és prioritària. Es tracta de documentar exhaustivament el món, gairebé emulant el pobre ‘Funes el memorioso’, el personatge de Jorge Luís Borges que ho recorda absolutament tot. Aquest individu, incapaç d’oblidar res, es veu abocat a recordar en temps real, de manera que li cal un dia sencer per evocar tot allò que recorda d’un dia.

A l’altre extrem, el malalt d’Alzheimer es troba abocat a oblidar irremissiblement tot allò que ha conegut i ha après. Una foto, una paraula o un sò, poden ser per a ell el dispositiu que precipiti records inaccessibles, que substitueixi sinapsis trencades.

Com explica Juan Carlos López al seu llibre El taller de la memòria, 'evocar els records és reconstruir el passat a partir de fragments i omplir-ne els buits amb les nostres expectatives i desitjos'. Per això, les imatges de la nostra memòria no es manifesten com la composició perfecta, la disposició i la nitidesa de les figures que ofereix una fotografia, sinó com aquells petits detalls que es descobreixen a les fotografies quan es contemplen lentament i de molt aprop.

Tabula Rasa presenta un dispositiu que convida a l’espectador a reconstruir el mosaic d’un record versemblant.

Imatges

Projecció

OBJECTE D´OBSERVACIÓ

 
català /english

“Objecte d´Observació“ es un projecte que vol establir un diàleg entre la mirada aliena representada a través del discurs fotogràfic i la mirada de l'espectador a través del seu reflexe, per situar el tema del poder transformador de l'observador sobre el subjecte, de tota aquella pertorbació del comportament que manifesten els individus que se senten sotmesos a l'esguard insistent d'un hipotètic observador, malgrat que sigui virtual, i plantejar a la vegada l'interrogant sobre quí és objecte d'observació en la relació que s'estableix aquí entre l´espectador i l'espectacle.

Aquesta instal.lació es composa d'un projector col.locat sobre un pedestal i dins d'una vitrina . Les diapositives es projecten sobre un mirall doble col.locat dins l´urna, damunt d' una plataforma que gira constantment. L´efecte que es produeix és el d'un conjunt d´imatges que es projecten en sentits oposats, es creuen i donen voltes a tota la sala. A la vitrina es projecten també les imatges, de manera que sembla que estiguin a l´aire.

Les imatges son retrats d'actors de Hollywood en blanc i negre, tots ells mirant a càmera, es a dir, a l'espectador. La mirada fixa, inmobilitzada sobre l'espectador per part dels actors -que son els observats habituals i no observadors- és el que crea una dinàmica oposada, una certa perturbació en l'imaginari del pùblic, i planteja a la vegada l'interrogant sobre quí és objecte

d'observació en la relació que s'estableix aquí entre l'espectador i l'espectacle. L'ombra de

l'espectador es projecta a les parets just quan “l´espectre”, l´actor, l'il.lumina, el pren. Uns petits miralls col.locats a les parets de la sala deixen veure la cara iluminada a l´espectador en el moment que la cara de l´actor es projecta damunt seu.
J.G. / M.R.

Texto: Objeto de Observación por J. Miquel García
Texto: Kimmo Lehtonen

slideshow

L´ARMARI DE L´ARQUITECTE

castellano / english

 L´ARMARI DE L´ARQUITECTE

L´Armari de l´Arquitecte es una exposició que planteja les relacions que poden haver existit entre els objectes personals i quotidians d´un arquitecte i el seu discurs creatiu.

Partint d´aspectes formals, funcionals o emotius dels objectes que l´han rodejat i han format part de la seva existència, l´arquitecte ha desenvolupat una iconografia que posa de manifest de quína manera l´artefacte es pot arribar a configurar com a model.

Un conjunt d´imatges fotogràfiques realitzades amb l´antic procés cianogràfic de copia de planols, son al centre d´aquesta proposta. Les fotografies representen un paisatge construit en forma panoràmica on s´hi endevinen edificis de morfologies diferents.

Si bé les imatges fotogràfiques son per sí mateixes reveladores del tarannà indagador del nostre personatge i de la seva capacitat d´introspecció, s´ha cregut convenient completar l´exposició , cara a la seva millor comprensió, presentant alguns dels seus objectes personals. També se n´hi inclouen d´altres que han hagut de ser adquirits de bell nou, i tots aquells que en forma de prestec, han cedit gentilment diversos arquitectes a fi de poder arrodonir la tèsi d´aquesta mostra.

Finalment un video amb imatges de diferents edificis ofereix dades pertinents sobre la versemblança de les recerques projectuals de l´arquitecte.

SLIDESHOW

Hiperrealisme.

En l´horitzó delimitat per un mirador s´esdevé un espectacle arquitectònic singular, de perfil crepuscular; una notícia sobre la transformació de la terra en món per mediació de l´acte de construir. Malgrat tot, en veritat, no hi ha cap lloc. La finestra no enmarca cap espai obert; tot just és contenidor d´una imatge fotogràfica aliena a qualsevol paisatge real. En realitat, només hi ha objectes d´ordre vanal, disposats talment com una natura morta, simulant construccions gegantínes. Però, tot plegat, tampoc no és una fabulació simple i enginyosa. Sembla tractar-se, amb tota seriositat, d´un projecte. Aquesta és una deducció obligada a la llum de l´univers d´objectes exposats a "L´Armari de l´Arquitecte" : els objectes reals que en la seva versió fotogràfica anticipen el perfil d´aquella ciutat ombrívola, i una ingent col.lecció de diferents estris i artefactes, triats per una sèrie d´arquitectes en virtud del caràcter germinal de les seves formes. Així doncs, sembla que no s´oculta cap mena de secret. Sóm testimonis  d´una planera demostració de fins quin punt la realització arquitectònica es nodreix de les possibilitats formals, previament anunciades en l´eloqüencia de ben pocs objectes personals i quotidians.

El món físic i aserenat dels escenaris íntims esclata en el procés creatiu. Una memòria activa (mnesis i no hypomnesis) de la realitat jeu rera tota realització. Es clar que aquesta tessitura pressuposa una confiança absoluta en la solidesa de la construcció logocèntrica; aquests enunciats reposen en una hipotética estabilitat d´aquella mecànica feliç segons la qual les coses romanen rera les paraules; segons la qual, en tota representació  batega calent el món real; segons la qual, les coses del viure mantenen una presència obstinada en la parla. La figura de l´arquitecte és dipositaria  de totes les condicions per a instituir-se com a paradigma d´aquest circuit assossegat. En el seu quefer, s´acreix el món; a les seves mans opera l´expressió i la realització de la veritat menuda continguda en les coses. Podem doncs desterrar tota temptació de pensar la ciutat com a refugi. Es un lloc de parla i no silent; la civilització arrela en aquest efectuar la comprensió. Aixecar la ciutat és, efectivament, la manifestació apoteòsica del realitzar-se de la veritat. En la inhòspita disjuntiva que proposa Giuseppe Zarone, l´"encant utòpic" disfruta de legalitat absoluta enfront l´ombra del "desencant metropolità".

Malgrat tot, la gravetat d´una sospita fractura la solidessa d´aquesta primera lectura. Potser allò substantiu no sigui l´armari de l´arquitecte, sino la fotografía mateixa i la simulació que desenvolupa. Potser tota la instal.lació, resolta amb total respecte vers els paràmetres d´alló estètic, només simula l´explicació  d´un procés de treball  hipotèticament real. Potser la col.lecció d´objectes només dibuixa una constel.lació de silenci, incapacitada per a convertir els rumors en anticipació. Potser tota aquesta proposta s´organitza dins el règim del simulacre.

La simulació, segons el diagnóstic sobre la contemporaneitat realitzat per Baudrillard, reposa, precisament, en l´evidència de la impossible manutenció d´aquella il.lusió logocèntrica que proclamava el respir etern del real rera el discurs. La simulació desenvolupa una abolició del real que ve a substituir la relació perduda - i no pas oblidada - amb el món : "L´espai de la simulació confon el real amb el seu model. Ja no hi ha distància especulativa o crítica entre el real i l´irracional. El real ja no és  projecte en el model, sino que el real es transfigura en-el-terreny, aquí-i-ara en el model. Un remolí fantàstic : el real s´ha hiperrealitzat. No s´ha comprès,  ni s´ha idealitzat; sino hiperrealitzat. Allò hiperreal és la abolició del real, més que no per la destrucció  violenta del model, per la seva assumpció, per la seva acceptació forçada".

Desota  aquesta nova perspectiva, ja no hi ha cap projecte arquitectònic inspirat en la relació afectiva amb les coses. Només s´exhibeix una fotografía - el més proper, per la seva naturalesa, a un símil de la realitat - que s´imposa després d´engolir els objectes, pair-los i sotmetrels a una pragmàtica que els escindeix del seu orígen. El procés de creació ja és ben lluny  de perllongar l´eco de l´experiència viscuda; la realització estètica construeix una imatge altre, sostinguda en el perfil de les coses, però sense pretensió de representació. En el procés de hiperrealització es tornen a realitzar les coses, però sense comprensió. Ara, tots els objectes disposats a l´armari de l´arquitecte callen de forma severa, expiren sense capacitat d´inspirar res en el seu esforsar-se.

Aquesta hiperrealització - confecció d´una imatge sense representació però situada enfront (obsideo) del real - justifica l´ús de tota mena d´estratègies de verssamblança. L´aparença de finestra oberta a l´espai exterior rera la qual apareix la fotografía panoràmica, l´exposició dels objectes seleccionats pels propis arquitectes, la presència d´un monitor que exhibeix imatges d´arquitectures reals similars al simulacre fotogràfic i fins i tot, el positivat en cianotípia, originalment emprat per a la reproducció de plànols; tot això, serveix per a organitzar unes referències amb les quals ja no es prova de conservar la presència de la realitat rera el treball de l´arquitecte, sino que tots aquests recursos componen la retòrica de la simulació, amb la qual el fotògraf es garantitza la dissecció de la mateixa realitat fins a la seva absoluta transfiguració.

En resituar la lectura de "L´Armari de l´Arquitecte" en el terreny de la simulació, ben lluny de la felicitat logocèntrica, també es restableixen unes coordenades que han estat dominants en la fotografía contemporània i per les quals Jordi Guillumet i Mònica Roselló han demostrat un interés reiterat. La inclinació per explorar diferents solucions de fotografía construida, la obstinació per la pràctica de la deformació i la recuperació de tècniques antigues, reapareixen ara per a enfasitzar el caràcter  fronterer de l´acte estètic, ubicat sempre en zones liminars, destarotat sempre entre la veritat i l´error.

MARTI PERAN

CATÀLEG