El terme Exposició tècnicament representa el producte de la intensitat de la llum pel temps durant el qual aquesta actúa.
Doble exposició és una expressió específica d´un procediment en fotografia que aprofita la propietat que tenen els suports fotosensibles per fixar la llum. Així, utilitzant una càmera fotogràfica, i una vegada impressionada la pel.licula amb una imatge, sobre aquesta es pot practicar una nova exposició es pot afegir una nova imatge de tipus totalment diferent per aconseguir el resultat desitjat.
D´aquesta manera podem obtenir tant “superposicions” (imatges que es transparenten, de caràcter espectral) com composicions d’imatges impossibles en una mateixa escena. Aquesta és una tècnica que s´ha utiltzat abastament al llarg de la historia de la fotografia i ja des del seus inicis.DOBLE EXPOSICIÓ és tambè el títol de l' exposició en l'escenari de la qual dues imatges, que representen l'individu i l'entorn, intenten trobar-se en una mateixa superfície sensible: la mirada de l´espectador.
Individu i entorn, exposats conjuntament es creuen i es superposen, es precipiten l'un sobre l'altre sense coincidències voluntàries, lluny d´una persecució fatídica amb un final arrenjat , es concreten en allò casual, sintonitzen en freqüències limitades i sostenen una disincronía que els manté units.
DOBLE EXPOSICIÓ mostra la representació del temps a través de diversos paisatges i la representació de l´espai a través del personatge que els transita. En aquesta confluència i en les seves coincidències, en les seves múltiples superposicions, paisatge i personatge transformen la seva morfologia, s'intercanvien elements unes vegades per destacar i d'altres per camuflar-se l'un dins l´altre.
DOBLE EXPOSICIÓ es basa en el suposat viatge de l'individu des del seu lloc d'origen a la recerca d´un nou territori on sigui possible el gest que esquivi el determinisme més ferotge, allà on la felicitat no sigui un luxe. Com si es tractés de les escales d´un trajecte, cada una de les peçes de l´exposició proposa tant les diverses maneres d´encarar el propi èxode, com els miratges i tòpics que generen les expectatives d´un destí intensament desitjat.
