castellano / english
L´ARMARI DE L´ARQUITECTE
L´Armari de l´Arquitecte es una exposició que planteja les relacions que poden haver existit entre els objectes personals i quotidians d´un arquitecte i el seu discurs creatiu.
Partint d´aspectes formals, funcionals o emotius dels objectes que l´han rodejat i han format part de la seva existència, l´arquitecte ha desenvolupat una iconografia que posa de manifest de quína manera l´artefacte es pot arribar a configurar com a model.
Un conjunt d´imatges fotogràfiques realitzades amb l´antic procés cianogràfic de copia de planols, son al centre d´aquesta proposta. Les fotografies representen un paisatge construit en forma panoràmica on s´hi endevinen edificis de morfologies diferents.
Si bé les imatges fotogràfiques son per sí mateixes reveladores del tarannà indagador del nostre personatge i de la seva capacitat d´introspecció, s´ha cregut convenient completar l´exposició , cara a la seva millor comprensió, presentant alguns dels seus objectes personals. També se n´hi inclouen d´altres que han hagut de ser adquirits de bell nou, i tots aquells que en forma de prestec, han cedit gentilment diversos arquitectes a fi de poder arrodonir la tèsi d´aquesta mostra.
Finalment un video amb imatges de diferents edificis ofereix dades pertinents sobre la versemblança de les recerques projectuals de l´arquitecte.
Hiperrealisme.
En l´horitzó delimitat per un mirador s´esdevé un espectacle arquitectònic singular, de perfil crepuscular; una notícia sobre la transformació de la terra en món per mediació de l´acte de construir. Malgrat tot, en veritat, no hi ha cap lloc. La finestra no enmarca cap espai obert; tot just és contenidor d´una imatge fotogràfica aliena a qualsevol paisatge real. En realitat, només hi ha objectes d´ordre vanal, disposats talment com una natura morta, simulant construccions gegantínes. Però, tot plegat, tampoc no és una fabulació simple i enginyosa. Sembla tractar-se, amb tota seriositat, d´un projecte. Aquesta és una deducció obligada a la llum de l´univers d´objectes exposats a "L´Armari de l´Arquitecte" : els objectes reals que en la seva versió fotogràfica anticipen el perfil d´aquella ciutat ombrívola, i una ingent col.lecció de diferents estris i artefactes, triats per una sèrie d´arquitectes en virtud del caràcter germinal de les seves formes. Així doncs, sembla que no s´oculta cap mena de secret. Sóm testimonis d´una planera demostració de fins quin punt la realització arquitectònica es nodreix de les possibilitats formals, previament anunciades en l´eloqüencia de ben pocs objectes personals i quotidians.
El món físic i aserenat dels escenaris íntims esclata en el procés creatiu. Una memòria activa (mnesis i no hypomnesis) de la realitat jeu rera tota realització. Es clar que aquesta tessitura pressuposa una confiança absoluta en la solidesa de la construcció logocèntrica; aquests enunciats reposen en una hipotética estabilitat d´aquella mecànica feliç segons la qual les coses romanen rera les paraules; segons la qual, en tota representació batega calent el món real; segons la qual, les coses del viure mantenen una presència obstinada en la parla. La figura de l´arquitecte és dipositaria de totes les condicions per a instituir-se com a paradigma d´aquest circuit assossegat. En el seu quefer, s´acreix el món; a les seves mans opera l´expressió i la realització de la veritat menuda continguda en les coses. Podem doncs desterrar tota temptació de pensar la ciutat com a refugi. Es un lloc de parla i no silent; la civilització arrela en aquest efectuar la comprensió. Aixecar la ciutat és, efectivament, la manifestació apoteòsica del realitzar-se de la veritat. En la inhòspita disjuntiva que proposa Giuseppe Zarone, l´"encant utòpic" disfruta de legalitat absoluta enfront l´ombra del "desencant metropolità".
Malgrat tot, la gravetat d´una sospita fractura la solidessa d´aquesta primera lectura. Potser allò substantiu no sigui l´armari de l´arquitecte, sino la fotografía mateixa i la simulació que desenvolupa. Potser tota la instal.lació, resolta amb total respecte vers els paràmetres d´alló estètic, només simula l´explicació d´un procés de treball hipotèticament real. Potser la col.lecció d´objectes només dibuixa una constel.lació de silenci, incapacitada per a convertir els rumors en anticipació. Potser tota aquesta proposta s´organitza dins el règim del simulacre.
La simulació, segons el diagnóstic sobre la contemporaneitat realitzat per Baudrillard, reposa, precisament, en l´evidència de la impossible manutenció d´aquella il.lusió logocèntrica que proclamava el respir etern del real rera el discurs. La simulació desenvolupa una abolició del real que ve a substituir la relació perduda - i no pas oblidada - amb el món : "L´espai de la simulació confon el real amb el seu model. Ja no hi ha distància especulativa o crítica entre el real i l´irracional. El real ja no és projecte en el model, sino que el real es transfigura en-el-terreny, aquí-i-ara en el model. Un remolí fantàstic : el real s´ha hiperrealitzat. No s´ha comprès, ni s´ha idealitzat; sino hiperrealitzat. Allò hiperreal és la abolició del real, més que no per la destrucció violenta del model, per la seva assumpció, per la seva acceptació forçada".
Desota aquesta nova perspectiva, ja no hi ha cap projecte arquitectònic inspirat en la relació afectiva amb les coses. Només s´exhibeix una fotografía - el més proper, per la seva naturalesa, a un símil de la realitat - que s´imposa després d´engolir els objectes, pair-los i sotmetrels a una pragmàtica que els escindeix del seu orígen. El procés de creació ja és ben lluny de perllongar l´eco de l´experiència viscuda; la realització estètica construeix una imatge altre, sostinguda en el perfil de les coses, però sense pretensió de representació. En el procés de hiperrealització es tornen a realitzar les coses, però sense comprensió. Ara, tots els objectes disposats a l´armari de l´arquitecte callen de forma severa, expiren sense capacitat d´inspirar res en el seu esforsar-se.
Aquesta hiperrealització - confecció d´una imatge sense representació però situada enfront (obsideo) del real - justifica l´ús de tota mena d´estratègies de verssamblança. L´aparença de finestra oberta a l´espai exterior rera la qual apareix la fotografía panoràmica, l´exposició dels objectes seleccionats pels propis arquitectes, la presència d´un monitor que exhibeix imatges d´arquitectures reals similars al simulacre fotogràfic i fins i tot, el positivat en cianotípia, originalment emprat per a la reproducció de plànols; tot això, serveix per a organitzar unes referències amb les quals ja no es prova de conservar la presència de la realitat rera el treball de l´arquitecte, sino que tots aquests recursos componen la retòrica de la simulació, amb la qual el fotògraf es garantitza la dissecció de la mateixa realitat fins a la seva absoluta transfiguració.
En resituar la lectura de "L´Armari de l´Arquitecte" en el terreny de la simulació, ben lluny de la felicitat logocèntrica, també es restableixen unes coordenades que han estat dominants en la fotografía contemporània i per les quals Jordi Guillumet i Mònica Roselló han demostrat un interés reiterat. La inclinació per explorar diferents solucions de fotografía construida, la obstinació per la pràctica de la deformació i la recuperació de tècniques antigues, reapareixen ara per a enfasitzar el caràcter fronterer de l´acte estètic, ubicat sempre en zones liminars, destarotat sempre entre la veritat i l´error.
MARTI PERAN
CATÀLEG
