Tabula Rasa.
2000
2000
A l'antiga Grècia es considerava que la memòria era comparable a una taula de cera sobre la qual les pròpies experiències anaven deixant la seva emprempta al llarg de la vida. Depenent de la intensitat de l’esdeveniment, la marca sobre la taula era més profunda, per tant el record es feia més permanent. En néixer, aquesta taula era totalment llisa, lliure de qualsevol estigma, ja que les experiències no havien actuat sobre ella. És aquesta la metàfora que originà l’expressió ‘Tabula rasa’.
A fi que les que deixen els esdeveniments siguin més perdurables, l’home ha inventat tot tipus d’objectes i aparells que preserven i arxiven la memòria individual i col·lectiva. La vista i l’oïda han estat els sentits més imitats a través d’instruments com les càmeres , enregistradores, filmadores... La capacitat de guardar i reproduir a voluntat és prioritària. Es tracta de documentar exhaustivament el món, gairebé emulant el pobre ‘Funes el memorioso’, el personatge de Jorge Luís Borges que ho recorda absolutament tot. Aquest individu, incapaç d’oblidar res, es veu abocat a recordar en temps real, de manera que li cal un dia sencer per evocar tot allò que recorda d’un dia.
A l’altre extrem, el malalt d’Alzheimer es troba abocat a oblidar irremissiblement tot allò que ha conegut i ha après. Una foto, una paraula o un sò, poden ser per a ell el dispositiu que precipiti records inaccessibles, que substitueixi sinapsis trencades.
Com explica Juan Carlos López al seu llibre El taller de la memòria, 'evocar els records és reconstruir el passat a partir de fragments i omplir-ne els buits amb les nostres expectatives i desitjos'. Per això, les imatges de la nostra memòria no es manifesten com la composició perfecta, la disposició i la nitidesa de les figures que ofereix una fotografia, sinó com aquells petits detalls que es descobreixen a les fotografies quan es contemplen lentament i de molt aprop.
Projecció
