Arquigrafies
En els seus inicis la fotografia es va
considerar el mitjà per excel·lència per a documentar l’arquitectura, ja que es
percebia no com un art sinó com un procés impersonal de copiat de la
naturalesa. La fotografia, com a empremta fotoquímica, manté un vincle indicial
amb el seu referent material, encara que això no impliqui de forma automà- tica
la semblança entre l’objecte fotografiat i la seva fotografia —l’angle de la
presa, la il·luminació, entre altres factors, determinen aquesta semblança i,
per tant, la recepció per part de l’espectador. Però, a més, la semblança en
fotografia ens remet a un objecte per la seva similitud amb ell, existeixi
realment aquest objecte o no. “Arquigrafies” juga precisament amb aquests
conceptes de representació de la realitat a través del mitjà fotogràfic, en
confrontar l’espectador amb unes imatges fotogràfiques i amb el procés seguit
per a la seva obtenció.
Com sorgides
de la boira, en una atmosfera crepuscular, apareixen unes formes arqui-
tectòniques, de contorns borrosos, que ens remeten a aquelles estructures
industrials fotografiades de forma sistemàtica per Bernd i Hilla Becher des de
final de la dècada de 1950. Mentre que en el treball dels Becher la intenció
era produir una perfecta sèrie de formes i siluetes diferents, aplicant un
mètode tipològic equiparable a l’enfocament enciclopèdic utilitzat en botànica
o zoologia, respectant unes mateixes condicions de presa, mida i enquadrament,
a “Arquigrafies” aquest caràcter, aparentment objectiu i científic, desapareix
per deixar pas a l’evocació. Aquí no hi ha descripció detallada de la realitat,
sinó evocació d’unes arquitectures que, alhora, ens remeten —a manera
d’homenatge?— a unes imatges que ocupen un lloc substancial en la producció
artística contemporània. El fred enfocament documental és substituït pel recurs
del clarobscur, la màgia de les formes sorgint de la penombra.
[…] La fotografia conté passat
—l’objecte va estar davant la càmera—, l’ombra és simultaneïtat. En escamotejar
l’objecte del camp visual de l’espectador, l’ombra suposa “absència del cos,
presència de la projecció”2, i és en
aquesta absència / presència en què es juga al simulacre —“aparença fal·laç
d’un objecte va”3.
[…] les imatges obtingudes,
aquestes arquigrafies, constitueixen simulacres que, per la seva clara
referència a les imatges dels Becher, ens fan pensar que ens trobem davant
d’una reinterpretació en clau no documental de les seves tipologies.
El procés per a obtenir aquestes
arquigrafies, revelat pels autors a través de la instal·lació, confronta
l’espectador amb la gènesi de les formes arquitectòniques, al mateix temps que
en suggereix la relació amb l’obra anterior L’Armari de l’Arquitecte.
Tal com defensa Pareyson 4, el
fet creador és “llibertat i necessitat, treball de l’artista i voluntat de
l’obra, aventura i determinació: en una paraula, tanteig i realització
ordenada”4. Per Pareyson, l’art és
“formatiu”. En unes altres paraules, expressa una forma de “fer, que mentre fa,
inventa la manera de fer”. El procés per a l’obtenció d’aquestes arquigrafies
s’adequa a aquesta manera de concebre la creació artística com a invenció i
producció. Per a finalitzar, assenyalem també l’aspecte lúdic del procés
d’obtenció d’aquestes imatges, així com del de la recepció de l’espectador. Un
cop revelat aquest procés, l’espectador es veurà compel·lit a participar en el
joc de desxifrar quins objectes han servit per a crear cadascuna de les formes
arquitectòniques.
Cristina
Zelich
1. Aquest és el terme que utilitzaven els mateixos Becher per a definir
el seu mètode de treball.
2. STOICHITA, Victor I. Breve historia de la sombra. Madrid: Ediciones Siruela, 1999, p. 9.
3. Definició de simulacre a GÓMEZ DE LA CORTINA, José. Diccionario de sinónimos castellanos. Mèxic, 1853.
4. PAREYSON, Luigi. Conversaciones de estética. Madrid: Visor, 1988, p. 31.
2. STOICHITA, Victor I. Breve historia de la sombra. Madrid: Ediciones Siruela, 1999, p. 9.
3. Definició de simulacre a GÓMEZ DE LA CORTINA, José. Diccionario de sinónimos castellanos. Mèxic, 1853.
4. PAREYSON, Luigi. Conversaciones de estética. Madrid: Visor, 1988, p. 31.
 |
| Fundació Vila Casas, Torruella de Montgrí, 2018 |
 |
| Fundació Vila Casas, Torruella de Montgrí, 2018 |
 |
| Festival Fineart, Igualada. 2019 |
