La vista renuncia

 
Arquigrafies


En els seus inicis la fotografia es va considerar el mitjà per excel·lència per a documentar l’arquitectura, ja que es percebia no com un art sinó com un procés impersonal de copiat de la naturalesa. La fotografia, com a empremta fotoquímica, manté un vincle indicial amb el seu referent material, encara que això no impliqui de forma automà- tica la semblança entre l’objecte fotografiat i la seva fotografia —l’angle de la presa, la il·luminació, entre altres factors, determinen aquesta semblança i, per tant, la recepció per part de l’espectador. Però, a més, la semblança en fotografia ens remet a un objecte per la seva similitud amb ell, existeixi realment aquest objecte o no. “Arquigrafies” juga precisament amb aquests conceptes de representació de la realitat a través del mitjà fotogràfic, en confrontar l’espectador amb unes imatges fotogràfiques i amb el procés seguit per a la seva obtenció.
Com sorgides de la boira, en una atmosfera crepuscular, apareixen unes formes arqui- tectòniques, de contorns borrosos, que ens remeten a aquelles estructures industrials fotografiades de forma sistemàtica per Bernd i Hilla Becher des de final de la dècada de 1950. Mentre que en el treball dels Becher la intenció era produir una perfecta sèrie de formes i siluetes diferents, aplicant un mètode tipològic equiparable a l’enfocament enciclopèdic utilitzat en botànica o zoologia, respectant unes mateixes condicions de presa, mida i enquadrament, a “Arquigrafies” aquest caràcter, aparentment objectiu i científic, desapareix per deixar pas a l’evocació. Aquí no hi ha descripció detallada de la realitat, sinó evocació d’unes arquitectures que, alhora, ens remeten —a manera d’homenatge?— a unes imatges que ocupen un lloc substancial en la producció artística contemporània. El fred enfocament documental és substituït pel recurs del clarobscur, la màgia de les formes sorgint de la penombra.
[…] La fotografia conté passat —l’objecte va estar davant la càmera—, l’ombra és simultaneïtat. En escamotejar l’objecte del camp visual de l’espectador, l’ombra suposa “absència del cos, presència de la projecció”2, i és en aquesta absència / presència en què es juga al simulacre —“aparença fal·laç d’un objecte va”3.
[…] les imatges obtingudes, aquestes arquigrafies, constitueixen simulacres que, per la seva clara referència a les imatges dels Becher, ens fan pensar que ens trobem davant d’una reinterpretació en clau no documental de les seves tipologies.
El procés per a obtenir aquestes arquigrafies, revelat pels autors a través de la instal·lació, confronta l’espectador amb la gènesi de les formes arquitectòniques, al mateix temps que en suggereix la relació amb l’obra anterior L’Armari de l’Arquitecte.
Tal com defensa Pareyson 4, el fet creador és “llibertat i necessitat, treball de l’artista i voluntat de l’obra, aventura i determinació: en una paraula, tanteig i realització ordenada”4. Per Pareyson, l’art és “formatiu”. En unes altres paraules, expressa una forma de “fer, que mentre fa, inventa la manera de fer”. El procés per a l’obtenció d’aquestes arquigrafies s’adequa a aquesta manera de concebre la creació artística com a invenció i producció. Per a finalitzar, assenyalem també l’aspecte lúdic del procés d’obtenció d’aquestes imatges, així com del de la recepció de l’espectador. Un cop revelat aquest procés, l’espectador es veurà compel·lit a participar en el joc de desxifrar quins objectes han servit per a crear cadascuna de les formes arquitectòniques.

Cristina Zelich

1.  Aquest és el terme que utilitzaven els mateixos Becher per a definir el seu mètode de treball.
2.  STOICHITA, Victor I. Breve historia de la sombra. Madrid: Ediciones Siruela, 1999, p. 9.
3.  Definició de simulacre a GÓMEZ DE LA CORTINA, José. Diccionario de sinónimos castellanos. Mèxic, 1853.
4.  PAREYSON, Luigi. Conversaciones de estética. Madrid: Visor, 1988, p. 31.








  

Fundació Vila Casas, Torruella de Montgrí, 2018
Fundació Vila Casas, Torruella de Montgrí, 2018
Festival Fineart, Igualada. 2019